sábado, 30 de agosto de 2014

Alba



Les hores primerenques 
et nomenaren, Alba 
d'antiga plata pessetes 
la teua veu de calma. 
Bonica poncella 
flor del paradís 
ets aquella estrella 
brillant com París. 
La teua veu d'argent 
l'acordió, la pandereta 
es transporten en el vent 
fins a arribar a la meua orella. 
Damisel·la gran i pacient
busques amb destresa 
i sempre conscient 
la més gran belleza. 
Poesia, música i joventut 
fas a la meva existència 
buscar el to més agut 
amb tu com a consciència.


M

jueves, 21 de agosto de 2014

Éxtasis en proceso

Ni lógica ni procedimiento, ante eso tan solo queda el sentimiento. La esfera de seguridad no especificada que tenemos todos los seres humanos guardados, aquel éxtasis precavido que dejamos que fluya solo en ambientes en total armonía con nuestra personalidad.

- Dejamos entrar todas aquellas señales que rechazábamos, nos embriagamos bajo la música sideral que nuestra propia cabeza emplea para relajarnos.

Tomamos aire, miramos, nos centramos y en menos de un instante recordamos lo que es estar vivo, lo que es sentir sin ser precavido. Las auras interiores de nosotros desvelan las intenciones a cada compás ardiente que pasa… Segundos… Minutos… Manillas del reloj que no paran quietas, y es que para nosotros, ya ni cuentan.

- Ahora es el momento, empléalo, aprovéchalo. Ante todo no olvides que es casi un instante, un respiro doloroso que te quita la vida para engalanarte de de todo aquello menos de metodología.

Continuamos… nos sublevamos, como salvajes intérpretes que prefieren dejarse la piel al escenario, antes de otra noche aburrida tras bambalinas, así es el éxtasis ambicioso, la brutalidad pura de algo muy interior y rezagado. Aunque nunca olvides… SOLO DURA UN INSTANTE.


- Ahora admítelo ante mi, lector, tú también deseas que te ataque fugazmente.

Festival Holi de la Primavera


miércoles, 13 de agosto de 2014

Inútil Total

Cau aquesta nit verge d'estrelles, amb aquest fil de llum encara rere el petit collet que adorna els meus esmorzars. Obrir els ulls mecànicament, amb el cervell encara somiant, cada dia a les set del matí, com si el sol volgués treballar al teu costat. Obrir la meva agenda mental amb el primer café d'aquell radiant matí...
En blanc, buit, desert, confós, acabat...
La desesperació omple el meu cervell al comprovar que no tinc cap mena de feina ni ocupació. Res de res, ni una sola acció, jo, sense feina. Sí, sóc una de les aturades d'aquest país.
Inútil total, inútil... Ho deia el meu pare, m'ho recordava el meu germà, ells sempre tenien la raó; no serveixo ni per pujar escales... Aquest negre sentiment esmola la meua sang i rebenta cada un dels xamfrans de les meues artèries.
Inútil total
M